Pàgines

dilluns, 2 de gener del 2012

Rogelio Hernández (1930-2011)

sala de doblatge buida
En aquesta sala de doblatge (*) hi havia treballat molt Rogelio Hernández. Tenia una veu especial, molt rica en matisos i extraordinariament suggeridora. Inoblidable.

Sisplau, no perdem les veus de tota una saga de dobladors irrepetibles. Empresaris, si necessiten fer noves edicions en DVD de pel·lícules antigues, conservin aquests doblatges com una versió més. No s'arrepentiran: és un valor afegit del tot segur!

(*) Sala 2 dels estudis Sonoblok, a l'antic edifici (ja desaparegut) del carrer Roger de Flor, a Barcelona. Segons diuen, havia sigut  un monestir de monges i, després, una fàbrica de gel. Qui sap...

2 comentaris:

Josep M. Adell ha dit...

Personalment, m'agrada el so original on es pot gaudir de TOTA la gamma interpretativa de l'actor, no només la gestual, que és la que queda després del doblatge. Però s'ha de reconèixer el treball bestial d'una generació de dobladors, com el deaparegut Rogelio Hernández, que han fet una feina extraordinària, una autèntica recreació de les pel.lícules.

Ricard Casals Alexandri ha dit...

Josep M, tens raó: el so original és això: l'únic, el de veritat. Jo també el prefereixo. I em sembla que la majoria dels actors de doblatge el prefereixen a l'hora de anar al cinema. No és just comparar les 2 versions.

El que sí em sembla just és comparar diferents versions de doblatge. I, pels que de petits i no tan petits, hem crescut amb aquestes veus i després, en el meu cas, els he conegut i he treballat amb ells, em dol "perdre" la possibilitat d'escoltar algunes d'aquestes veus.

En el cas de Rogelio, algú em va comentar que "tenia una platja a la gola". Vol dir que tenia molt "gra" a la veu.

Trobo que ara, per bé o per mal, costa trobar veus amb personalitat.

Una abraçada, Josep Maria i Bon Any!