Hi ha directors que s'agafen, s'aferren al "so directe", al so gravat durant el rodatge (location sound) i els costa molt afegir o treure res. És la seva veritat. Els agrada treballar els ambients sonors que envolten, embolcallen i amplien aquest so central, aquest so "real". A esquerra i a dreta de la pantalla del cinema, i als canals ambientals del darrere (surround). El so del rodatge és sagrat.
I n'hi ha d'altres que el "so directe" gairebé els molesta. El consideren un element secundari i el reconstrueixen absolutament, en algunes ocasions. És un so que no expressa el que ells volen. I recreen cada seqüència minuciosament, fins al mínim detall. Conserven els diàlegs però canvien els passos, les portes, la gent que parla al voltant i tota la resta. Fan, sonorament, un món nou. O una nova (seva) interpretació d'aquest món (seu).
En els primers, Marc Recha. En els segons, José Luis Guerin. Aquestes dues tendències (no estic segur que es contradiguin del tot entre sí) generen les seves pròpies dificultats a l'hora de pensar, crear, muntar i mesclar els sons d'una pel·lícula. Per això, una de les coses difícils d'aprendre, per a un mesclador, és la de saber conservar el propi bagatge, la pròpia empenta creativa, enmig d'escenaris tan diferents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada